Etiqueta: paco ibañez

El cant, la veu i la paraula

Amb un retard de vint minuts i després que la sala és quedés immersa en una foscor només trencada per la llum d’un focus de color vermell que dibuixava una rodona gairebé perfecte en l’escenari, ressonà per l’auditori la veu del finat José Agustín Goytisolo recitant “En tiempos de ignominia”:

En tiempos de ignominia como ahora
a escala planetaria, y cuando la crueldad
se extiende por doquier fría y robotizada,
… aún queda buena gente en este mundo
que escucha una canción o lee un poema:
es el canto la voz y la palabra: única patria
que no pueden robarnos ni aun poniéndonos
de espaldas contra el muro.
Que nadie piense nunca:
no puedo más y aquí me quedo. Mejor mirarles
a la cara y decir alto: temblad hijos de perra,
somos millones y el planeta no es vuestro.

Tot seguit, entre aplaudiments del respectable, aparegué per l’esquerra de l’escenari el protagonista de la nit. Un grenyut, panxut, despentinat i envellit Paco Ibáñez, vestit de dalt a baix de negre, guitarra en mà, saludà a la concurrència i arrancà, com tantes altres vegades, amb les “Coplas por la muerte de su padre” després de dedicar-les a una seva amistat que havia traspassat recentment.
Amb un fil de veu i poca força als dits per fer sonar les cordes de la seva guitarra el, gairebé, octogenari cantautor ens endinsà, poc a poc, en un món on la poesia i la música són un duet indestriable.
Recordo quan vaig anar a escoltar-lo el 19 de juliol del 1999 a la Plaça del Rei de Barcelona en un concert que oferí dins el marc del Festival d’estiu de Barcelona GREC ’99, fa doncs gairebé quinze anys, i me n’adono que els anys no li han passat en va ja que la força i l’energia que destil·lava a finals del segle passat són ja història però, tot i els anys, segueix essent l’home de sempre amb la seva fòbia al clero (referint-se al cardenal Rouco Varela el titllar de “Drácula episcopal”), a la dreta (“Nunca había visto un gobierno con tantos inútiles” va dir després d’haver deixat el ministre Gallardón a l’alçada dels fems), als ianquis (“Antes muerto que hablar inglés”) … però amb l’estima intacta pels valors que encara el commouen com ara l’amistat, la solidaritat, la llibertat…
Emmarcat en un escenari auster, dos micròfons, un per a la veu i un per a la guitarra, i una cadira per poder-hi recolzar el peu de la cama esquerra per tal que aquesta li servís de suport per a la guitarra, Paco Ibáñez ens oferí un repàs ben trenat de la seva obra.
Interpretà una cançó en gallec, un poema d’Antonio García Teijeiro, i un parell en euskera, Biotza i Txoria. Entre cançó i cançó, potser per recuperar una mica l’alè, ens explicava petites anècdotes de la seva vida, de quan vivia al “caserio” del seus avis al País Basc, de quan fabricava castanyoles a París, de quan va conèixer en Pablo Neruda, també a París, i el “Vate” li digué allò de : “Tú tienes que cantar mis poemas. Tu voz está hecha para cantar mi poesía”, d’un dinar amb l’Atahualpa Yupanqui…..
Varem gaudir dels poemes de Góngora, Quevedo, Lorca, León Felipe, Blas de Otero, Pablo Neruda i, com no podria ser d’una altra manera, ens va regalar una versió del “Soldadito boliviano” d’en Nicolàs Guillén a dues veus amb un xicot anomenat Mario Mas que l’acompanyà en unes quantes cançons amb la guitarra i que, per cert, ho va fer força bé, que va ser de les millors de la nit. No es va oblidar tampoc dels ja mítics poemes d’en J.A. Goytisolo, “Me lo decía mi abuelito” i “Palabras para Julia”.
Tot i que alguns assistents al concert li reclamaven cançons com ara “España en marcha” o “La poesía es una arma cargada de futuro” d’en Gabriel Celaya o “A galopar” de Rafael Alberti em sembla que en Paco no s’hi va veure en cor i varem acabar cantant tota la sala, amb ell, els “Andaluces de Jaén” d’en Miguel Hernández.
En fi, que tot i que la seva veu s’està apagant, l’home continua al peu del canó, lúcid encara en les seves reflexions però sense la força i l’empenta que tingué en els anys pretèrits.
Per sempre, “grande Paco, grande”.