Anuntio vobis gaudium habemus escrache

L’Argentina, sembla ser, està de moda. En primer lloc el Col·legi cardenalici de la Santa Església Catòlica i Romana va elegir en el darrer conclau un Papa argentí que va ésser presentat pel cardenal protodiaca francès Jean Louis Tauran després de l’habitual “Anuntio vobis gaudium magnum, habemus Papam “ i del “Eminentissimum ac Reverendissimum Dominum,Dominum Georgium Marium Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinalem Bergoglio qui sibi nomen imposuit Franciscum“. De moment el nou Papa de Roma està donant una molt bona imatge. El seu acostament als fidels, tan físic com espiritual, fa que s’esperi d’ell que aconsegueixi destravar i modernitzar una església que fa molt de temps que està ancorada en èpoques pretèrites.
A mi personalment el nou Papa em cau bé no sé si pels seus propis mèrits o simplement per la semblança física que té amb un meu conegut la bonhomia del qual és excepcional. Tot i que jo no combregui, i mai més ben dit, amb les seves creences, crec que podria ser el revulsiu necessari per, almenys, millorar la imatge i els costums d’una església de la qual n’és el pastor d’ànimes.

En segon lloc ens arriba d’els antics territoris d’ultramar espanyols l’anomenat “escrache”. Tot i que amb aquest nom pot semblar que faci referència a una qualsevulla perversió sexual el cert és que es refereix a una pràctica que consisteix que un grup de persones, més o menys multitudinari, es planti davant del domicili o del lloc de treball d’algú a qui es pretén denunciar, generalment polítics o gent amb poder com ara banquers o empresaris, i dedicar-li a l’homenatjat una sonora cassolada amanida amb pancartes reivindicatives i els improperis i insults propis d’aquests esdeveniments. Això, que sembla tan lògic com necessari, vist el cas omís que polítics o banquers fan de les reivindicacions populars, sembla que no agrada ni poc ni massa a les castes abans esmentades i ja s’han afanyat a qualificar els autors dels “escraches” com a feixistes, nazis o filoetarres. Per descomptat que el periodisme d’extrema dreta (Intereconomía, COPE, El Mundo, ABC, La razón…) s’ha apuntat al carro del descrèdit contra els qui organitzen o participen en els “escraches” per tal de donar suport a les elits dretanes, corruptes, mentideres i estafadores. El que caldrà veure serà la reacció d’aquests mateixos mitjans quan l’”escrache” es faci contra algú declaradament esquerranós.
Varen ser una agrupació pels drets humans que es feien dir “HIJOS” i que sorgiren a meitat de la dècada dels noranta del segle passat, els que feren ús de la paraula “escrache” per denominar les protestes que es realitzaren prop dels domicilis particulars d’alguns militars que havien sigut indultats per Carlos Menem el, aleshores, president de la república Argentina, i els que varen crear el lema “Si no hay justicia, hay escrache”. Cal dir que aquests “HIJOS” no tenen res a veure amb els televisius “Hijos de la anarquía” “moteros”, busca-bregues, bevedors empedreïts tatuats fins el deliri i traficants d’armes.
La controvèrsia entre detractors i defensors de l’“escrache”, però, està al carrer. Mentre que els detractors s’aferren a la teoria que l’“escrache” no és res més que un tipus d’assetjament violent contra les víctimes i les seves famílies i que atempta directament contra el fonaments de la democràcia els defensors proclamen que és una forma llegítima de fer saber a diputats o a d’altres elements corruptes i immorals les demandes de la ciutadania.
Els que critiquen aquestes accions s’omplen la boca proclamant que no es pot assetjar els representants elegits democràticament a les urnes, però obvien que aquests mateixos representants es passen pel forro des del primer a l’últim punt del programa electoral pel qual varen ser escollits i fan el que “democràticament “ els surt de les pilotes. No els interessa que es pugui alterar el sistema ni una engruna ja que això podria desestabilitzar el seu “modus vivendi” esplendorós.
La senyora delegada del govern a Madrid, una tal Cristina Cifuentes, ha qualificat els membres de la PAH (Plataforma de afectados por la hipoteca) de simpatitzants d’ETA per haver fet un “escrache” al diputat del Partido Popular, Esteban González Pons. Només manca que ens digui a tots els ciutadans que tot plegat és “un contubernio judeo-masónico” tal i com ho deia el seu mai prou estimat Francisco Franco Bahamonde.
En fi, que es veu que la banca, els polítics o els empresaris corruptes, tenen tot el dret a estafar-nos, espoliar-nos i ensorrar-nos en la misèria, tan a nivell general com particular, però els bons ciutadans ni hem de sortir al carrer a protestar, ni queixar-nos, ni sobretot fer cap “escrache” ja que això es assetjament i aquesta pobra gent el que es mereix és que la seva tasca sigui lloada pels poetes del règim en versos d’art major si pot ser hendecasíl·labs rimats.
Ara que a Brussel·les diuen que els propers rescats bancaris els hauran de pagar en part els estalviadors sembla que el futur dels “escraches” serà, com a mínim, espaterrant.
Per a un servidor de vostès l’”escrache” no està bé, està molt rebé, tot i que, personalment, jo emprendria mesures molt més dràstiques que l’”escrache”, però aquestes, amb tota seguretat, serien qualificades de delictives per qualsevol jutge humà i de pecat mortal pel jutge únic de la Santa Mare Església Catòlica.

Déu perdona tothom

Vos, Duran, que tan presumiu de cristià, catòlic i apostòlic, heu pecat contra el setè dels deu manaments de la llei de Déu. Recordeu que aquest manament diu una cosa tan senzilla com “No robaràs”. Vos, com a líder d’un partit, bé, anomenar partit a una formació que deu tenir més càrrecs que militants em sembla gairebé una hipèrbole, sou responsable del robatori demostrat d’una quantitat no gens menyspreable de diners públics.
Si el robatori d’aquests diners per finançar un partit o omplir les butxaques d’un qualsevol militant de UDC ja és en si un fet menyspreable, encara ho és més, realment és una pura obscenitat, quan aquests diners anaven destinats pel Fons Europeu a la realització de cursos de formació per a persones en situació d’atur.
Vos vàreu declarar l’any dos mil que si es demostrava que el partit s’havia finançat de manera il·legal presentaríeu la vostra dimissió. Doncs bé, ja està demostrat; el vergonyós acord amb el fiscal per tal d’evitar la celebració del judici i poder així evitar la presó als responsables directes, obliga a tornar gairebé quatre-cents mil euros que en el seu dia varen ser desviats, és a dir, robats, pel seu partit.
Ara vos dieu que no penseu pas dimitir, que vos no sou el responsable del finançament, que UDC no ha sigut imputada ni condemnada i que, per tant, la premissa per a la vostra dimissió no es compleix. Ja se sap, les promeses polítiques prescriuen al cap d’uns anys, uns mesos, uns dies, unes hores…
Jo la veritat, Duran, us comprenc. Vos deveu pensar que si d’altres s’han endut més que vos i encara gaudeixen de secretària i cotxe oficial tot i estant retirats o fins i tot estant en el graó més alt del Palau de la Generalitat en l’actualitat, per quins set sous vos hauríeu de plegar per aquests miserables quatre-cents mil euros.
Això de viure a l’Hotel Palace ha de ser molt llaminer i vos no esteu pas per la labor de deixar-vos-ho perdre per una fotesa com aquesta. Duran, abans de dimitir sou capaç de cessar-nos a tots.
Comprenc que les vostres frustracions polítiques, en part, us deuen haver fet tornar com sou, mentider, cara-girat, corrupte, resumint escòria pura i dura. El fet de no ser l’elegit per substituir a en Pujol en benefici d’en Mas, o el fet de no haver arribat mai a ministre de l’estat espanyol us ha corsecat una mica aquest vostre esperit cristià.
És fastigós, però, veure la connivència entre el sistemes judicial i polític. Entre els dos s’ho fan i s’ho desfan procurant que a ells no els toqui mai el rebre fent bo allò de “avui per mi, demà per tu”.
Duran, només us queda tatuar-vos a la vostra enllustrada closca la llegenda “Sóc polític i faig el que em surt dels collons”, per tal que tots els que encara no ho han fet prenguin consciència del que sou realment vos i la casta a la qual pertanyeu.
Dit tot plegat només em queda per suposar que la vostra consciència catòlica deu estar ben tranquil·la. Segueixo suposant que després d’adonar-vos que havíeu pecat us tocarien les cames al cul per trobar un qualsevol confessionari a una qualsevulla església per vomitar-li a un qualsevol ensotanat pedòfil les vostres culpes i que ell, ungit del poder diví, us atorgués la tan desitjada absolució que seria com un bàlsam per a la vostra ànima pecadora.
Durant, dimitiu ja d’una vegada.

P.D. Aquí tenim la prova concloent que demostra que els catalans també són espanyols: Mai dimiteixen!

Ha nascut una estrella

Sí senyor, i cal felicitar-nos-en!
El passat diumenge al vespre es va produir un descobriment espaterrant. No es tracta del descobriment de l’explosió d’una supernova ni que s’hagi trobat una nova galàxia a milions i milions d’anys llum, ans al contrari, estem parlant d’un esdeveniment molt més proper i molt nostrat.
Es tracta de la descoberta d’una estrella de l’humor, la presència de la qual, a qualsevol indret, provoca la hilaritat més irrefrenable en gairebé la totalitat dels humans. Aquest nou fenomen humorístic ja està sent qualificat per molts com el Benny Hill català, el Fernandel de la plaça sant Jaume o fins i tot com el Mr. Bean amb barretina.
I és que convocar unes eleccions, quan encara li quedaven un parell d’anys de legislatura, demanant al poble una majoria absoluta, i acabar perdent dotze diputats és una cosa només a l’abast dels elegits.
Quina ment tan preclara, quin estadista més increïble, quin lúcid visionari!
L’home es creia ser el nou profeta, el que conduiria el poble de Catalunya a la independència. Només calia fer un cop d’ull al cartell electoral per constatar que un nou Moisès venia per aconseguir independitzar-nos del jou espanyol. Però, segons diu el segon llibre del Pentateuc, l’Èxode, Moisès no va trepitjar mai la terra promesa i sembla ser que el nostre profeta tampoc assolirà pas la fita que es va proposar.
Val a dir que el “patacassu” electoral va ser dels que marquen una època i queden gravats en la història d’una nació així com en el currículum del còmic que es va treure unes eleccions de la butxaca i va rebre una plantofada que el deixà més morat que la quaresma.
La gent té memòria. La gent sap que l’ínclit senyor Mas ha retallat sous a dojo, que ens fa pagar pels medicaments, que la sanitat i l’educació cada dia estan més ensorrades en la misèria i en un estat més que precari.
Calia veure la cara de pomes agres que feia la nova figura humorística del país quan va sortir a fer el discurs de rigor una vegada acabat el recompte electoral davant d’uns quants acòlits incondicionals pels quals, tot i que en Mas i CiU s’hagin esberlat els morros en l’esclatarada, el profeta segueix tenint dons divins.
Ara, però, cal anar en compte amb el “clown” ja que els malats de messianisme ferits són més perillosos que quan no ho estan. Ara mateix acabo d’escoltar a l’encara portaveu del govern, Francesc Homs, dient que l’any que ve retallaran tant com ho han fet aquests darrers dos anys junts. Cal esperar que el senyor Mas retiri del govern peces tan ratades com el mateix Homs (sembla ser que està demanant al president de formar un duet d’humor tots dos com si fossin el pallasso llest, el de la cara blanca, i el pallasso beneit, el del nas vermell, aquest últim interpretat per ell mateix), en Mas-Colell (molt bo aplicant teoria diuen, però a la practica tan nociu com la resta del govern), en Felip Puig (personatge amb algun tipus de desequilibri psicològic i símptomes psicòtics, el qual només frueix veient com són apallissats nens i nenes indefensos pels seus ben armats pretorians, i que, al seu costat, el marquès de Sade quedaria com una germana ursulina), la vicepresidenta Joana Ortega (que no va tenir cap escrúpol en falsificar el seu currículum atorgant-se una llicenciatura que no tenia) i algun altre element d’aquest “govern dels millors” que més valdria que anés a fer cua a les oficines del SOC.
Segurament el president mirarà d’entabanar ERC per formar un govern de coalició i poder encolomar-li qualsevol fracàs o retallada. Espero que l’Oriol Junqueras tingui tot el seny que els ha mancat als anteriors dirigents del seu partit i no piqui l’ham emmetzinat que en Mas li posarà al davant.
I una pregunta final senyor Mas: quan vagi de “bolos” per Catalunya i per Espanya amb el seu espectacle còmic acabarà cada gag en calçotets com ho feia en Benny Hill o pel contrari, donada la seva vessant profètica, acabarà parlant amb Déu com ho feia en Fernandel en el paper de Don Camilo?
Res més, procuri tenir a casa un bon estoc de “tirites”, cotofluix, gasses, benes i esparadrap que mai no se sap.

Independència?

Crec que seria lògic que en els llibres de filosofia que s’utilitzen per a la formació dels nostres batxillers a partir del proper curs hi figuressin, en els apartats que fan referència a l’escola filosòfica dels cínics i juntament amb Antístenes i Diògenes de Sinope, els noms d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida.
El grau de cinisme al qual han arribat aquests dos elements és totalment impúdic, descaradament obscè i totalment deshonest amb els ciutadans als quals diuen representar.
La manca de vergonya a l’hora de mentir s’ha convertit ja, per habitual, en un element més de la normalitat .
Hauríem de dir que l’Artur és un bon venedor de fum. Potser un dels millors que hi ha hagut en els darrers anys a Catalunya i a Espanya; esfereeix, només imaginar, on pot arribar el seu grau de fariseisme .
Per tal de desviar l’atenció sobre el fracàs del seu govern, recordem que és el “Govern dels millors”, no ha vist cap altra sortida que embolicar-se amb l’estelada, convocar eleccions, i, amb la burda excusa de la independència, mirar d’assolir la majoria absoluta que tant el fascina per tal de poder fer i desfer al seu antull. És a dir, ara vol que el poble el legitimi a retallar encara més a empobrir-nos del tot i a fer més rics els que ja ho són (i si són del partit millor encara).
Això de la independència, però, té un petit problema. Bé, més d’un.
La “Constitución española” de l’any 1978 diu en l’article dos del seu “Título Preliminar” el següent:
“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles ….”
En l’article vuit, i per reblar el clau, informa que:
“Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
És a dir: “apaga y vámonos”.
Algun il·lús podria dir allò que hem sentit tans cops: “Doncs que es canvii la constitució”.
El problema, el gran problema, és que els qui haurien de canviar-ho no tenen, ni remotament, cap intenció de fer-ho, amb la qual cosa qualsevol intent secessionista queda avortat de soca-rel.
El mestretites Artur Mas i Gavarró, així com l’aragonès Josep Antoni Duran i Lleida, aquell que viu en una mísera suite de l’hotel Palace a Madrid, fan moltes vegades declaracions contradictòries, arrogants o d’una fatxenderia que els hauria de fer enrogir si els quedes alguna engruna de vergonya.
A tall d’exemple Duran diu, en el seu compte de Twiter, que ell no és independentista, però anava a la capçalera de la manifestació de l’11 de setembre i, a més a més, finalitzà la seva intervenció davant del Consell Nacional de CiU amb l’emblemàtica frase de Manuel Carrasco i Formiguera “Amunt, avant, visca Catalunya lliure”.
En Mas diu que es realitzarà el referèndum “sí o sí”, i que si no es pot fer sota la legalitat espanyola cercarà suport internacional (pobre home!) a l’hora que en el seu programa electoral es veu que no hi surt ni una vegada el mot “independència”.
A què estan jugant els senyors de CiU? Es posaran d’acord entre ells per començar?
Crec, sincerament, que els primers que no volen la independència són Mas i Duran.
En Mas sap que no és possible s’ho miri per on s’ho miri, però mentre els diaris, ràdios i televisions parlen de la independència no ho fan de la seva pèssima i nefasta gestió de govern.
En Duran encara hi creu menys. En unes declaracions a Punto Radio deia:”no hay una gran mayoría de ciudadanos de Cataluña que deseen un escenario de independencia” amb la qual cosa constata la seva incredulitat davant d’una Catalunya independent. A més, contradient el “sí o sí” del seu president va deixar anar el següent:”No tiene sentido que nosotros convoquemos un referéndum que no sea legal” .
En fi, tot plegat sembla ser que serà un foc d’encenalls. Marejaran la perdiu tant com podran i continuaran jugant a la puta i la Ramoneta com ja es feia en temps de Pujol (el pare, no el fill que està vinculat amb una trama corrupta d’adjudicacions d’estacions d’ITV).
A part de tot plegat hi ha una petita cosa que s’hauria també de tenir en compte. A l’estament militar no sembla que els processos secessionistes l’il·lusionin gaire.
Recordem que el ja finat Gregorio Peces-Barba va dir a l’octubre del 2011 allò de: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona. Creo que esta vez se resolverá sin hacerlo”. Cal veure que en Peces-Barba deia “creo”, però que no assegurava res.
Per tirar més llenya al foc el conseller Felip Puig, incompetent entre els incompetents, fa unes declaracions dient que els Mossos d’esquadra donarien suport a la Generalitat per garantir una consulta sobre la independència a Catalunya i l’Alejo Vidal-Quadras, orat entre els orats, demana a la vicepresidenta del govern – Soraya Sáenz de Santamaría – que vagi preparant un general de brigada de la Guardia Civil per intervenir Catalunya.
Tothom diu que una intervenció de l’exercit o de la Guardia Civil no es produirà, però jo no hi posaria la mà al foc.
Me’n descuidava. Perdonin-me, però és una debilitat la que tinc per aquest home. El senador José Montilla (com pot haver caigut tan baix el país?) va dir no fa gaires dies en una entrevista a TV3 que els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Hosti!, el quocient intel·lectual d’aquest home deu estar en valors negatius! Es pot arribar a ser més neci? Ara resultarà que Suïssa és una dictadura i no ens n’havíem assabentat! Perdoni senyor Montilla, però la modalitat preferida dels dictadors serà, en tot cas, practicar la tupinada en els referèndums, però no convocar-los.
Això no s’acaba aquí, va per llarg, per la qual cosa ho deixo amb un:
Continuarà…

Tot arribarà…o no

Potser ja ha arribat el moment que això que anomenem “poble” digui “prou”, surti al carrer i faci passar per l’adreçador a tota aquesta colla de polítics de tots colors, des de l’ultradreta del PP als mal anomenats partits d’esquerra com ara IU, i els desposseeixi de tots els drets i privilegis de que gaudeixen i que ells mateixos s’han atorgat a cop de decret.
Ara es veu que ja som gairebé alemanys. El regne d’Espanya ja no és sobirà. El seu govern ja no decideix. Ho fan des d’Alemanya per ell. Ja se sap que la dreta espanyola sempre ha sigut molt germanòfila i si ara s’ha d’acotar la testa, dir “sí senyora”, abaixar-se els pantalons i belar com un ramat de bens perquè els alemanys estiguin contents doncs es fa, i ja està.
En Mariano només és un titella mogut per la cancellera teutona que li diu el què ha de fer i el què ha de dir, deixant-lo sense cap tipus de poder i sense cap tipus de vergonya ja que en Rajoy Brey vomita a la societat espanyola les directrius dictades per la susdita senyora entre els víctors dels diputats del seu partit mentre destil·len satisfets litres de bava espessa per cada nova retallada que serà aplicada als parats indecents, als funcionaris ganduls, als treballadors esquenadrets o als autònoms privilegiats. El govern de l’estat apuja l’IVA, retalla en totes les disciplines que afecten a treballadors, aturats o autònoms, però no retalla pas el sou als diputats i diputades que vegeten pel Congreso de los diputados.
Ahir vaig trobar a “Yahoo” una notícia que ja és la gota que fa vessar el got de la mesquinesa política. Resumint ve a dir que hi ha diputats, i fins i tot quatre ministres i el mateix president del govern, que cobren 1.823 euros al mes per a despeses d’allotjament i manutenció tot i viure a Madrid. Entre aquests energúmens hi trobem els ministres Arias Cañete i Ruiz Gallardón, la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría o la ministra Mato. Aquestes dietes es sumen als seus sous escandalosos els quals no es rebaixen com el de qualsevol funcionari públic sinó que ses senyories (totes les del “Congreso de los diputados”) continuaran gaudint de la totalitat del seu sou com abans de la destralada d’en Mariano. Deixo el link a la notícia de “Yahoo” per si algú la vol llegir a risc de patir un ictus cerebral, una angina de pit, o fins i tot un infart de miocardi fulminant ja que mentre la llegeixes sents com la mala llet et flueix per totes les venes del cos.
Cada dia abans de ficar-me al llit engego la ràdio amb l’esperança d’escoltar-hi el “Grândola, Vila Morena”, el senyal de que per fi ha començat una revolució que ja fa massa temps que esperem els qui, com jo, no creiem en el sistema polític actual el qual, per desgràcia, cada dia ens dóna més proves de la seva corrupció, la seva incompetència, la seva intolerància i en general de la seva nefasta gestió.
Diu un verset de la cançó: “O povo é quem mais ordena”, és a dir, “el poble és qui més ordena”, a veure si arriba aviat el dia en que els nostres ulls puguin veure-ho i ens podem treure de sobre el jou al qual ens tenen lligats aquesta colla d’hipòcrites repulsius.

Som diferents?

A l’època fosca del franquisme es va fer famós el lema aquell de “Spain is different” que el senyor Fraga Iribarne va promocionar sobretot de cara al turisme exterior però que a nivell intern de l’estat va ser utilitzat com una paròdia per tal de mostrar a les democràcies europees com n’era d’anormal i excepcional el règim polític espanyol.
Doncs bé, gairebé trenta-set anys després de la mort del dictador, l’”Spain is different” segueix sent totalment vàlid. Podem veure-ho clarament en els successos al Congreso de los diputados del passat onze de juliol. Els successos als quals em refereixo farien riure si de tan tristos no fessin plorar a llàgrima viva. La cosa va anar de la següent manera:
en Mariano Rajoy Brey va anunciar al poble una bateria de retallades en sous i drets i una pujada d’impostos estratosfèrica. Fins aquí la cosa ja seria de per sí lamentable, però el més trist de tot arribà quan cada mesura exposada era victorejada amb grans aplaudiments pels senyors diputats i les senyores diputades del Partido Popular com si es tractés d’una “corrida” de braus i el personal eufòric demanés “las dos orejas y el rabo”.
Avui fins i tot hem sabut que una diputada del PP, se suposa que essent del PP deu ser catòlica, apostòlica, romana, i de missa i comunió diària, una tal Andrea Fabra, va crida un sentit “Que se jodan!!” quan el president del govern va anunciar que es reduirien les prestacions als aturats. Una clara mostra de la caritat cristiana ben entesa que impregna les files de l’actual Partido Popular que supera per la dreta el partit Falange Española de las JONS que fins i tot ha demanat la dimissió de la susdita diputada. (link)
Aquesta senyora (bé, la tracto de senyora tot i que ho podria fer tranquil·lament de meretriu, però no ho faré ja que, de diners en deu tenir molts més que jo, però d’educació, evidentment, n’està molt per sota) si tingues un mínim de dignitat ja hauria d’haver dimitit o, en absència de la seva dignitat, el seu amo polític ja l’hauria d’haver acomiadada.
Contrasta doncs la festa dels diputats del PP, als quals només els mancava tirar confeti i serpentines, bufar un espanta-sogres, col·locar-se un barretet de cartró d’aquells amb una goma per sota la barbeta i brindar amb xampany francès (el cava “catalán” no te suficient “glamour”), amb les llàgrimes (encara que fossin de cocodril) de la ministra italiana, Elsa Fornero, en anunciar retallades de les pensions, pujades de l’IVA i d’altres accions més o menys contundents contra els ciutadans italians.
La manca de sensibilitat per part del Partido Popular, que ja perd fins i tot en les formes, és realment esfereïdora, però, què es pot esperar d’un partit que beu de les fonts més casposes i retrògrades de la dictadura del seu benvolgut “generalísimo”.
Hi ha una cosa que es diu moral, una altra que es diu decència, una altra anomenada respecte i fins i tot una a la qual se n’hi diu vergonya. Doncs bé, sembla ser que cap de les paraules anteriors figuren en el lèxic dels diputats i diputades “peperos”.
El senyor Rajoy va tenir fins i tot la gosadia de dir que es reduïen les prestacions de l’atur per tal d’esperonar la recerca d’un lloc de treball per part dels “privilegiats” aturats donant gairebé a entendre que tot aquell que està inscrit a les llistes del SOC o de l’INEM hi és per desig propi, perquè gaudeix essent un aturat més, i perquè no vol accedir a cap dels milers i milers d’ofertes de feina que tant el SOC com l’INEM posen a la seva disposició diàriament.
Amb un líder com aquest i un partit que li dóna suport com el PP el país no s’enlairarà mai més, ans al contrari, ens anirem esllavissant cap a una pobresa endèmica de la qual ja es veurà, amb el pas de les dècades, si és possible de sortir-nos-en.
Ara ja es pot afirmar que la gestió de govern d’en Mariano ha fracassat. S’ha hagut de desdir de totes les promeses electorals fent-ho tot a l’inrevés de com havia dit que ho faria en campanya electoral. Ja no és de rebut apel·lar a l’herència rebuda del govern d’en Zapatero (tot i que va ser una gestió nefasta) ja que tos els indicadors econòmics i socials diuen que no tan sols estem igual que en la infausta darrera legislatura socialista, sinó que hem empitjorat en totes les facetes.
Si l’”Spain is different” dels anys seixanta va triomfar ara també podria fer carrera l’”Spain is not different” ja que, Spain, no és diferent a qualsevol república “bananera” governada per elements poc escrupolosos i mancats de qualsevol tipus de sensibilitat la màxima aspiració dels quals és exercir el poder per tal d’obtenir els més alts beneficis propis en el període de temps més curt sense que importi el més mínim que la resta de ciutadans i ciutadanes s’empobreixin, a tots els nivells, cada dia més.

Tot s’acaba

le-pere_le-fils_le_st_espritEm sembla, ja em perdonaran si m’erro, que ahir, el diari esportiu francès, l’Equipe, va treure un número dedicat completament a la història del Barça on s’hi podia veure una imatge amb tres samarretes blaugranes en les quals hi figurava el següent: a la primera hi havia com a dorsal el número catorze i en el lloc del nom del jugador s’hi llegia “Le Pere”; a la següent el número era el quatre i el nom “Le Fils” i a la darrera hi teníem un deu a sota de “Le St. Esprit”. Les tres samarretes, com es poden imaginar, feien referència a Cruiff, Guardiola i Messi.
La susdita imatge va ser premonitòria del que acabà per succeir ahir al Camp Nou. Del pare no se’n pot parlar ja que és la mare dels ous, però del fill i l’esperit sant la cosa dóna força joc.

El Fill:
El messies del Bages va patir ahir la seva crucifixió personal. Els seus errors, en forma de tàctica (s’ha de jugar amb defensa de tres contra la millor devantera europea?) o d’alineació (on eren Piqué, Cesc, Busquets, Pedro, Alexis?), van ajudar, i molt, a la tan temuda derrota convertint el Camp Nou en el seu Gòlgota particular. L’home que té en el seu poder una Medalla d’Honor de la Generalitat de Catalunya (esgarrifa pensar com deu estar el nivell del país per arribar a donar aquest guardó a un entrenador de futbol) va dilapidar la seva condició messiànica i tothom va poder comprovar que és, tan sols, un simple i adotzenat mortal que, com qualsevol altre humà, a vegades l’encerta i d’altres, com ahir, no ho fa ni per casualitat.
Hom espera que, igual que el Crist crucificat, ressusciti al tercer dia i aconsegueixi, el dimarts vinent, portar l’equip a la final de la Champions League on, tot sembla que serà així, es trobarà una altra vegada amb el rival que ahir el va noquejar.
La paraula de Pep ja no és divina ni tan sols pels més obstinats acòlits.

L’Esperit Sant:
El nou esperit sant ja no és un tendre colomí blanc. Ara se’ns apareix com un argentí de metre seixanta nou, farcit de milions, nas gros, tímid i vergonyós, amb unes extremitats inferiors prodigioses tant per la seva musculatura com per les filigranes que saben fer amb una pilota als peus.
Ahir, igual que en el darrer partit contra el Chelsea, no va estar a l’alçada del que s’espera d’ell. El considerat número u del futbol mundial va passar pel partit amb més pena que gloria mentre que el seu gran rival, que es diu Cristiano però és realment diabòlic, marcava el gol que ensorrava definitivament les il·lusions blaugranes.
Igual que l’Esperit Sant verdader ahir el rosarí deambulà pels espais celestes i no pas per la verda i regada gespa del Camp Nou.

Tot arriba en aquesta vida i, fins i tot els que creien que el que va succeir ahir al vespre no arribaria a succeir mai, varen haver-se de rendir a l’evidència i empassar-se la crua realitat. El que semblava ja gairebé impossible, per habitual, es va fer real, i “el millor equip del món” va caure davant d’un altre equip que, ja que el va derrotar, deu ésser millor que ell.
En fi, i en previsió del que pugui passar el dimarts , que Déu pare totpoderós hi faci més que nosaltres ja que nosaltres no hi podem pas fer res.